Un republicà amb banyes i cua, així veien les classes altes, la burgesia i sobretot l'Església a Alejandro Lerroux. L'Emperador del Paralelo, li diria la premsa, sense poder dissimular la seva admiració per aquell agitador de masses que, amb no poca demagògia social i anticlericalisme, va irrompre en l'escena política de Barcelona el 1901. Aquest any, l'Emperador va aconseguir alguna cosa sense precedents. Mobilitzar els 80.000 obrers industrials que hi havia a Barcelona i aconseguir el seu vot, que el va convertir en diputat a Corts republicà. Havia descobert la força electoral de la classe treballadora, que el proletariat tenia més mitjans de pressió que l'amenaça revolucionària
El descobriment de Lerroux va haver de convèncer el règim de la Restauració de la necessitat d'adoptar mesures reformistes. A principis del segle XX la situació social era explosiva. El sistema de torn pactat entre dos grans partits, el Liberal i el Conservador, representants de la burgesia democràtica en les seves versions més o menys avançades, no havia tingut en compte a aquell nou protagonista de la política, les masses. O trobava una forma d'entendre's amb ell, o periria ... com al final va passar, però això és una altra història. Des de finals del XIX, els diferents governs de la Restauració havien intentat solucionar els conflictes laborals, posant-se a vegades de part dels obrers. A la notòria vaga de febrer de 1902 a Barcelona, el governador civil va intentar imposar un compromís entre patrons i obrers.
Els empresaris li van titllar de "anticatalà" i pressionar al Govern, que al final va cedir: va cessar al governador, va proclamar la llei marcial i hi va haver 17 morts. No obstant això, a Biscaia, a l'any següent, el capità general es va negar a reprimir als miners en vaga i va resoldre per la via ràpida el conflicte "sacrificant als patrons per ordre expressa del Govern", com es queixava escandalitzat un empresari bilbaí en carta a Maura. Antonio Maura seria la figura clau de la política espanyola de principis del segle XX, cinc vegades president del Consell de Ministres, com es deia llavors al cap del Govern. Havia començat la seva militància en el Partit Liberal, amb el qual seria diverses vegades ministre, però la lluita política interna el va portar a passar-se al Partit Conservador el 1902.
El canvi d'etiqueta no suposaria canvi de la seva línia política, però. Maura era el que es deia un regeneracionista, és a dir, un partidari de sanejar i democratitzar la vida política del país, un enemic del caciquisme- el càncer de la Restauració- i un impulsor de reformes socials. Ja en el seu primer càrrec dins del Partit Conservador, ministre de Governació (1902), va crear l'Institut de Reformes Socials i va posar en marxa una reforma de l'administració local contra els cacics. De seguida es va convertir en cap del Govern conservador, però el seu programa de reformes va ser boicotejat per Alfons XIII, rei simpàtic però figura nefasta per a la Història d'Espanya pel seu conservadorisme. Les seves intromissions portarien a Maura a la dimissió. Va tornar a la presidència del Govern el 1907, i va seguir amb la seva idea reformista. Un dels seus fruits va ser la llei de 27 d'abril de 1909, que reconeixia el dret de vaga, fins a aquest moment una figura només prevista per la legislació com a delicte, en l'article 556 del Codi Penal.
No obstant això la política de reforma social de Maura seria aviat dinamitada per un dels esdeveniments més traumàtics de l’Espanya contemporània: la Setmana Tràgica de Barcelona.
El descobriment de Lerroux va haver de convèncer el règim de la Restauració de la necessitat d'adoptar mesures reformistes. A principis del segle XX la situació social era explosiva. El sistema de torn pactat entre dos grans partits, el Liberal i el Conservador, representants de la burgesia democràtica en les seves versions més o menys avançades, no havia tingut en compte a aquell nou protagonista de la política, les masses. O trobava una forma d'entendre's amb ell, o periria ... com al final va passar, però això és una altra història. Des de finals del XIX, els diferents governs de la Restauració havien intentat solucionar els conflictes laborals, posant-se a vegades de part dels obrers. A la notòria vaga de febrer de 1902 a Barcelona, el governador civil va intentar imposar un compromís entre patrons i obrers.
Els empresaris li van titllar de "anticatalà" i pressionar al Govern, que al final va cedir: va cessar al governador, va proclamar la llei marcial i hi va haver 17 morts. No obstant això, a Biscaia, a l'any següent, el capità general es va negar a reprimir als miners en vaga i va resoldre per la via ràpida el conflicte "sacrificant als patrons per ordre expressa del Govern", com es queixava escandalitzat un empresari bilbaí en carta a Maura. Antonio Maura seria la figura clau de la política espanyola de principis del segle XX, cinc vegades president del Consell de Ministres, com es deia llavors al cap del Govern. Havia començat la seva militància en el Partit Liberal, amb el qual seria diverses vegades ministre, però la lluita política interna el va portar a passar-se al Partit Conservador el 1902.
El canvi d'etiqueta no suposaria canvi de la seva línia política, però. Maura era el que es deia un regeneracionista, és a dir, un partidari de sanejar i democratitzar la vida política del país, un enemic del caciquisme- el càncer de la Restauració- i un impulsor de reformes socials. Ja en el seu primer càrrec dins del Partit Conservador, ministre de Governació (1902), va crear l'Institut de Reformes Socials i va posar en marxa una reforma de l'administració local contra els cacics. De seguida es va convertir en cap del Govern conservador, però el seu programa de reformes va ser boicotejat per Alfons XIII, rei simpàtic però figura nefasta per a la Història d'Espanya pel seu conservadorisme. Les seves intromissions portarien a Maura a la dimissió. Va tornar a la presidència del Govern el 1907, i va seguir amb la seva idea reformista. Un dels seus fruits va ser la llei de 27 d'abril de 1909, que reconeixia el dret de vaga, fins a aquest moment una figura només prevista per la legislació com a delicte, en l'article 556 del Codi Penal.
No obstant això la política de reforma social de Maura seria aviat dinamitada per un dels esdeveniments més traumàtics de l’Espanya contemporània: la Setmana Tràgica de Barcelona.
 |
| AlfonsXII i Antoni Maure |
No hay comentarios:
Publicar un comentario